Altres presentacions. Berenar sota les moreres

Acte de presentació de la meva novel.la Berenar sota les moreres, a la Biblioteca Central Xavier Amorós de Reus, amb Joaquim Mallafrè. 13 de març de 2019. 

Bona tarda,

Vull donar les gràcies a Joaquim Mallafrè per haver volgut acompanyar-me en aquesta presentació, i per la magnífica anàlisi que ha fet de la meva novel•la, Berenar sota les moreres.

Novament agraeixo a la Biblioteca Central Xavier Amorós la seva acollida; també el meu agraïment a la reiterada confiança i la feina ben feta d'Onada Edicions, especialment a Miquel Àngel Pradilla, a Rosa M. Camps, a Òscar París i a Maribel d'administració.

Per descomptat vull dir que estic molt contenta amb la preciosa il•lustració de la coberta que la dibuixant Teresa Llorach ha fet expressament per a la meva novel•la, plena de sensibilitat i que reflecteix tan bé el motiu central de la història.

També vull agrair als joves músics Òscar Villuendas Sorribes, violí, i Vicens Vidiella Llorach, violoncel, la seva interpretació de l'Adagio d'Albinoni, el qual té un especial significat a la novel.la.

I a vosaltres, moltes gràcies per la vostra companyia.

Deia l'escriptora Mercè Rodoreda que fer una novel•la és difícil, l'estructura, els personatges, l'escenari... que aquest treball de tria és exaltant perquè t'obliga a vèncer les dificultats. Esmentava els mots d' Stendhal: "els detalls és el que hi ha de més important en una novel•la", i el comentari de Txèkhov "s'ha d'intentar l'impossible per dir coses com no les ha dites mai ningú". I ella afegeix "Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials".

Com comences a atrevir-te a fer d'escriptora?

Quan a partir de 1986 vaig publicar els primers llibres, aquest concepte, aquesta paraula, em feia respecte. La qüestió era: tothom qui pretén escriure literatura de ficció és escriptor?

La ficció és definida com "la creació de mons i històries imaginàries. Aquests mons tenen els seus propis personatges i regles de versemblança, amb un grau variable de realisme, sigui perquè prenen alguns elements de referència de la realitat, sigui perquè la contradiuen o la transformen".

"Etimològicament, la paraula prové del llatí fictio, derivat del verb fingere que originàriament significava «modelar la pasta del pa» i en sentit figurat: «allò que ha estat modelat, inventat, fingit»".

A mi m'ha agradat inventar relats per jugar a casa des que era petita -sempre ho he explicat. I, com aquell que té facilitat per dibuixar o pintar, cantar, brodar, cosir, construir, ballar..., jo tenia desimboltura per imaginar-los i desenvolupar-los, tot jugant, amb el meu germà i als estius amb els cosins, al terrat de l'àvia -paradís per a nosaltres sols-, o al jardí de l'altra àvia que ens acollia a tots -amb arbres fruiters, crestalls de maduixeres i un petit bosc. Més tard al col•legi, amb les companyes, a l'hora del pati representàvem històries que duraven un cert temps, perquè l'esbarjo tan sols durava mitja hora. Fins i tot havia escrit un argument per una obra que vam representar, amb disfresses de cal Mallorca, a casa meva.

L'amor a la lectura és bàsic per a la formació d'un possible escriptor o escriptora; evidentment molt altres factors, com l'estudi, sigui autodidacte o reglat; i per a mi té importància l'experiència pel pas de la vida i l'observació del que t'envolta, sense ser-ne conscient. Amb el temps m'he adonat que tenia un tresor desat en la memòria: els records acumulats resten, i sorgeixen en el moment necessari.

Algun cop m'he preguntat: ¿aquells que, des de fa uns quants anys, busquen una formació en un taller d'escriptura per esdevenir escriptors, arribaran a ser-ho? O és que els que ho aconsegueixen ja tenen el do, la gènesi incipient per a ésser-ne? Si els manca la gràcia, l'habilitat, en tindran prou amb voluntat, esforç i tècnica? ¿podran construir una novel•la amb la màgia necessària per connectar amb el lector?

Al llarg de la història, de vegades hi ha hagut antagonisme entre el món de la poesia i el de la prosa, ja que alguns poetes es consideren superiors als que escriuen en prosa. Són rivalitats de concepte i de gustos.

Potser no tothom es capaç d'aprofundir en la poesia, els poemes sintetitzen amb menys paraules allò que vol dir el poeta, uns escriuen versos de forma diàfana, d'altres més hermètica, fins i tot complicada, perquè es permeten fer jocs personals amb petites situacions que només ells coneixen. I els altres, els que intentem llegir i entendre, ens espremem el cap fins que arribem a una explicació que no té res a veure amb allò a què es referia el poeta. Hi ha poetes magnífics que et fan gaudir llegint la seva obra una i altra vegada; però també em pregunto: ¿tots els poetes són capaços de crear i transmetre poesia en els seus poemes?

Al llarg dels meus anys de docència, he tingut alumnes que escrivien molt bé, alguns han continuat escrivint i han triomfat com a escriptors; abans, quan eren joves estudiants de BUP i comentàvem els seus primers textos, els recordo discrets, amb la prudència i la discreció que els caracteritzava i que, com a bons escriptors, encara continuen mantenint. L'anècdota que vull comentar ara és diferent.

Una alumna dels primers cursos de l'ESO que no s'interessava per la meva assignatura de llengua, ni per cap altra, i faltava sovint a les classes per motius poc importants, m'havia comentat que li agradava escriure, però que no llegia gaire perquè no li calia. Quan teníem examen, indefectiblement, no es presentava, es quedava a casa al•legant, posteriorment, algun mal imaginari. Sabia que no hi perdia res, perquè l'examen el feia un altre dia i els companys li deien més o menys de què anava. Solia ser convincent amb els pares per obtenir el permís per no assistir a classe, però en aquella ocasió no li va sortir tan bé ja que a causa que la situació s'havia convertit en un costum, no se li repetiria l'examen. Com que no volia que la seva mare s'assabentés del fet, va buscar una solució: mentre em clavava la seva mirada astuta i picardiosa, vaig escoltar, atònita, com em proposava un tracte perquè l'encobrís de manera especial. Estava dreta davant de la meva taula es va apropar i m'etzibà: "D'escriptora a escriptora" i formulà la seva proposta.

Allò que em va sobtar d'aquella alumna va ser la desimboltura que tenia per gosar utilitzar aquella paraula tan respectada per mi, "escriptora", insulsament, només per llançar-me l'ham per salvar-se del càstig matern.

Ja veieu que aquests conceptes tan importants "escriptor, escriptora -persona que escriu llibres, que es dedica a la composició literària-; poeta -persona que fa poesies, persona que està dotada per a fer poesies; artista -persona dotada per a les arts"... poden estar en boca de tothom, emprats de la forma més banal.

Escriure es compon de molts factors: els que t'envolten i que es van acumulant amb els anys en la memòria; la facilitat innata que fa que l'escriptura flueixi agradablement i que els personatges s'arrapin dins teu en el moment que gestes una història i que van adquirint vida pròpia. Escriure no ha de ser una obligació, t'asseus davant del paper, davant del teclat de l'ordinador i les idees han de començar a rajar amb habilitat, espontaneïtat i gràcia. El més bonic és que puguis introduir-te en la narració com si fossis el lector, o l'espectador que plana per la novel•la i la veu com si fos una pel•lícula o com si visqués una altra vida; perquè en aquell moment ets un ésser sense forma, invisible, que observa i escolta el que fan, diuen i pensen aquells personatges.

Els personatges de les meves novel•les solen ser ficticis, tot i que el context pot ser històric i real, aleshores has de comptar amb material per poder descriure detalladament l'entorn, l'època. De vegades pots reviure una escena que ha passat fugaçment pel teu davant, una sensació que potser havies oblidat però que retorna quan estàs escrivint. Les paraules van sorgint, enmig de molts instants que potser de moment no havies estat conscient que més tard, disfressats, novel•lats, servirien per a algun passatge de la novel•la que escrius en aquella ocasió.

A Berenar sota les moreres les dones tornen a ser les protagonistes centrals, l'amistat entre elles era important durant la infantesa i la joventut, una amistat sincera, amb estima i, en ocasions, lògicament, amb alguna disputa. En acabar els estudis universitaris cadascuna va tirar per camins diferents, el temps ha transcorregut inexorable i es troben al xalet de Platja d'Aro pensant que potser continuen essent les mateixes que abans, quan es reunien en aquell jardí a principis dels 70, quan tenien poc més de vint anys. Ha passat moltíssim temps, ha estat l'Olívia qui ha volgut fer la reunió que s'havien promès la darrera vegada que es van veure en el mateix lloc, i la promesa havia quedat en l'oblit. La convocatòria es fa amb l'excusa que durant aquell any compleixen, totes quatre, els seixanta anys.

Les noies que parlaven sota les moreres joves, exterioritzaven molts sentiments; ara, ja no són joves, han viscut i una cuirassa protectora les acompanyarà durant el berenar. Les dones solem parlar entre nosaltres, sovint ens sincerem, però també sabem callar i ocultar els nostres secrets perquè ens pertanyen només a nosaltres.

Interiorment, les quatre faran balanç de la seva vida, es preguntaran si han complert els projectes i aspiracions que es van proposar en aquell temps en aquell jardí, sota les impassibles i impertèrrites moreres.

Tan sols el lector sabrà la veritat de l'Olívia, de l'Elisa, de la Pia i de la Magalí, quatre amigues amb personalitats diferents, vides diverses i molt intenses, marcades per les circumstàncies i, de vegades, per l'actitud i la càrrega vital dels pares que, d'una manera o altra, ha incidit en la seva infantesa.

Aquesta és una novel•la d'aprofundiment psicològic, de coneixement de totes quatre i del seu entorn, de tot allò que les ha forjat tal com són al llarg del anys. I la tarda de juny que es retroben per berenar sota les moreres desencadenarà introspeccions en cada una d'elles.

Quan tenia dinou anys vaig posar títol a una possible novel•la i vaig redactar el primer paràgraf; el projecte era fer la història d'una dona, però aviat ho vaig deixar córrer. Ni tan sols recordo què deien aquelles paraules perquè de seguida vaig adonar-me que calia haver viscut prou per dur a terme un projecte com el que volia fer i vaig estripar els fulls. Era un exercici d'escriptura sense cap intenció de pretendre que fos res més que allò, un joc de creació per a mi, més llarg del que acostumava a fer com a treball d'escola, d'institut o d'universitat. Aleshores encara havia d'aprendre a caminar per la vida que començava, com han fet les quatre protagonistes d'aquesta novel•la. Calia que em dediqués a allò que, en aquell moment, m'atreia molt més: endinsar-me en la literatura que aviat explicaria a les aules als adolescents que compartirien amb mi les obres d'autors admirats, o d'autors que encara no coneixia prou bé i que calia aprofundir-los.

I al cap d'un temps, comences a escriure i sorgeixen relats que la teva imaginació desenvolupa amb força, els personatges són vius i et porten allà on ells volen, i tot el bagatge que has acumulat sense adonar-te, enriqueix les narracions de ficció que són totalment realistes pels llocs on transcorren, per la manera de fer i els pensaments humans.

Ignores si hauries arribat a escriure el mateix si de petita no haguessis estat una lectora enamorada de personatges com els nans, les fades, els elfs; d'històries de misteri, d'elements màgics; de les rondalles fantàstiques; o de les novel•letes per a nenes de 8 a 12 anys -matèria de la qual vaig parlar en aquesta mateixa sala fa un parell de mesos-, o de la literatura posterior que vaig anar llegint durant l'adolescència o a la universitat; estudiant literatures i, per descomptat, llegint tota la resta de novel•la i poesia que m'ha anat acompanyant més endavant.

Tampoc no saps si hauries escrit novel•les si no haguessis tingut un tarannà una mica somiatruites i no haguessis viscut moments de la vida amb emoció, com si fossis dins d'una novel•la; o si el destí t'hagués conduït cap a un altre punt i el teu esdevenir no hagués transcorregut al costat del company amb qui comparteixes la vida des dels divuit anys, perquè és segur que no hauries protagonitzat moltes de les experiències viscudes que s'han anat acumulant a la maleta de la teva imaginació on deses els documents que sorgeixen en el moment oportú i els tens a mà a l'hora d'escriure.

Tots som conscients que la nostra existència està feta de molts components, positius, negatius, agradables, desagradables, tristos, feliços...; i cadascú de nosaltres els processem segons el nostre caràcter, segons la nostra forma de veure la vida; i en prens nota i els trasllades de forma novel•lesca a les teves obres com creus convenient en el context d'aquella història.

Els escriptors realistes de finals del segle XIX s'interessaven per la vida diària i l'època contemporània de l'autor, els seus personatges solen ser gent corrent, i l'anàlisi psicològica serà un element més de la narració. Stendhal parlava de la imatge que identifica la novel•la amb " un mirall que hom passeja al llarg d'un camí". El mirall reflecteix tot el que té al davant, fins i tot la lletgesa. Malgrat que la visió del mirall sembla imparcial, és evident que no avança sol, algú el fa caminar i tria el camí a seguir.

M'agradaria que gaudíssiu amb la lectura de Berenar sota les moreres, jo m'ho he passat molt bé escrivint-la; espero que cada un de vosaltres doneu vida als personatges com jo he fet durant tots aquests mesos. Ara són vostres, podeu planar per les seves vides i secrets.

Moltes gràcies per la vostra atenció. Ara, com a cloenda, el Ramon la farà la introducció al tema musical.

Maria Lluïsa Amorós

Biblioteca Central Xavier Amorós

13 de març 2019