Altres presentacions. Els nens de la senyora Zlatin 

finalista del Premi Ramon Llull 2020

a càrrec de Josep Baiges Gispert, Comunicador. Pradell de la Teixeta, 22 de juliol de 2022

https://elmondereus.wordpress.com/2022/07/24/els-nens-de-la-senyora-zlatin/

Presentació del llibre "Els nens de la senyora Zlatin". Pradell de la Teixeta.

Divendres, 22 de juliol de 2022

És innegable la càrrega emotiva que avui, per tots nosaltres, i especialment pels qui vam tenir la immensa fortuna de conèixer al Xavier Amorós, té l'acte que ens congrega. Fa moltes setmanes que la Maria Lluïsa em va proposar de participar-hi. Qui ens havia de dir que pocs dies abans de la cita marcada al calendari hauríem de plorar la pèrdua del seu pare.

Però de plors, de llàgrimes, avui cap ni una. La Maria Lluïsa m'ho deia per whatsapp a quarts d'una de la nit de dilluns passat, poques hores després de la defunció del Xavier: Divendres anirem igualment a Pradell. A ell li feia molta il·lusió.

I avui som aquí per la Maria Lluïsa, pel Xavier i per tota la família Amorós Corbella. I per això el d'avui ha de ser un dia de goig, d'alegria, de satisfacció. Som a Pradell, el poble dels Amorós, acompanyant a la Maria Lluïsa a presentar el seu dissetè llibre. Gairebé res.

Però abans em permetreu també una petita explicació del perquè soc aquí, i quin és el meu lligam amb l'autora i la seva família. Em sento molt honorat pel fet que la Maria Lluïsa hagués pensat en mi per fer aquesta presentació. Un honor molt elevat tractant-se d'una escriptora d'aquest nivell i qualitat. Però especialment honorat perquè em permet recordar aquells anys a casa, amb els pares i els germans. Aquells anys d'infantesa i joventut inoblidables, de quan érem feliços.

En una entrevista amb el Xavier Graset, al 3/24, presentant tot just aquest llibre, la Maria Lluïsa deia sobre la infantesa "Ens marca molt a tots, no s'oblida, queda al subconscient. Marca la nostra personalitat. El meu pare avui fa noranta-vuits anys i continua parlant molt de la seva infantesa i dels fets que va viure, inclosa la Guerra Civil. Fins i tot quan escric, surten històries que m'havien explicat durant la infantesa. Ens marca molt, per bé i per mal." A mi em va marcar per bé perquè, entre d'altres moltes coses, vaig tenir la sort, des de petit, des que vaig néixer, de ser veí dels Amorós al passeig de Prim 40 de Reus.

Ells encara viuen al 8è 1a. I els Baiges, al 7è 1a. El meu pare, artista polifacètic, va coincidir moltes vegades amb el Xavier al llarg dels anys. Eren gairebé coetanis. L'Amorós del 23, en Josep Maria Baiges del 24. I eren de la mateixa generació. El Xavier va néixer a Reus, és cert. Però la seva immensa personalitat no s'entendria sense l'empremta de Pradell i del Priorat, d'on era el pare, ni de Maials i les Garrigues, el poble de la mare. En definitiva, no s'entendria sense el territori. I als Baiges ens passa alguna cosa semblant, en aquest cas amb Riudoms d'on venen els nostres ancestres.

Fixeu-vos quin és l'autèntic capital de Reus, el d'enriquir-se de gent del territori que ha fet de la ciutat el seu camp d'expressió vital i professional. Ara que treballo a la Cambra de Comerç de Reus hi ha un altre descendent de Pradell, fill i net de pradellencs, que manté aquesta vocació territorial, el president de la corporació, el Jordi Just, que avui ens acompanya.

Per tant, avui podríem dir que tots som de PRADELL. Uns més que altres, és cert. Però en un dia com avui, amb el que motiva aquest acte i el que hem viscut durant aquests últims dies, tots en sentim emocionalment vinculats al poble del Xavier i la seva família.

Gràcies, doncs, Maria Lluïsa -Cuca, com sempre t'hem dit a casa- per haver pensat en mi per aquesta presentació. Per parlar dels nens de la senyora Zlatin. Un llibre que acredita un exitós recorregut en el sempre complex món dels concursos literaris. Finalista del premi Joaquim Amat-Piniella de Manresa. I molt especialment Finalista del premi Ramon Llull 2020. El premi en llengua catalana més important que atorga Columna Edicions del Grup 62 sota el paraigua -i quin paraigua!- de l'Editorial Planeta.

La trajectòria d'Amorós és sòlida i altament valorada. D'això no en queda cap dubte revisant la seva bibliografia i el recorregut de la seva obra tan apreciada per lectors i enaltida per la crítica. Però és evident que amb Els nens de la senyora Zlatin el que ha fet és corroborar aquesta línia d'excel·lència a la qual vegada hi està més avesada.

El Ramon Tapias, el marit, el company, l'amic i -m'atreviria a dir- el primer admirador de l'obra de la Maria Lluïsa, va descobrir gairebé per casualitat la història. I la va explicar a la seva esposa. A partir d'aquí l'autora troba el filó que li permet escriure un llibre que barreja, gairebé a parts iguals, ficció i realitat.

Una realitat perfectament documentada, fruit d'hores d'investigació arxivística i de trepitjar el terreny, els escenaris, els indrets que presenta amb aquesta extraordinària capacitat de descripció que fa que ja t'hi trobis, que ho vegis. I la ficció que beu, també, d'un moment i d'una època que l'escriptora coneix bé per transmissió oral del seu pare i, com és lògic, de l'exercici d'immersió que ha realitzat per aconseguir que aquesta ficció sigui el més real possible.

"Molta gent em pregunta què hi ha de mi als personatges dels llibres. Poc o molt, els llocs, les cares o les olors del meu Reus han aparegut a les novel·les" explicava l'autora en una entrevista. De fet, un dels protagonistes, el Gustau Verdier, fabricant del tèxtil amb empresa a Terrassa -d'on sinó- representa un empresari d'un sector que coneix bé la Maria Lluïsa per la vinculació dels Amorós amb un dels establiments de referència de Reus, Les Amèriques.

I perdona l'atreviment, Maria Lluïsa, però m'he sentit identificat -i així també m'ho ha fet veure la meva companya, la Mari Jo- en el perfil d'un altre dels protagonistes, el net del Gustau, l'Octavi Verdier, periodista avesat a investigar, a descobrir, remenant la història de la seva pròpia família. Espero i desitjo, però, que mai cap de les meves investigacions sobre els meus avantpassats em pertorbi tant com li acaba passant a l'Octavi a la recerca de la informació del seu avi.

Parlem, però, de la Sabine Zlatin que podríem considerar l'heroïna de la novel·la. Un personatge real, protagonista d'una d'aquestes històries corprenedores que es dibuixen enmig d'un conflicte bèl·lic tan terrible com el de la Segona Guerra Mundial.

Infermera de la Creu Roja, quan els alemanys van ocupar França el 1943, es va endur 17 nens jueus a una casa d'Izieu, a prop de Lió, a la Vall del Roïna. Aquí va fundar la llar de nens jueus on els amagava de les tropes nazis. Una casa, que es coneix com la d'Anne-Marie, que la Maria Lluïsa visita per començar a documentar-se per escriure el llibre.

He extret aquest fragment de la crítica del llibre que fa Anaïs Bedmar al digital de cultura NÚVOL i que és extremadament gràfic del qual encara avui transmet la casa:

"L'autora ha pres una ruïna, una casa que va quedar congelada en el temps de l'Holocaust i que té aquesta misteriosa propietat que sovint s'atribueix a Auschwitz: el potencial per fer bategar amb intensitat el temps passat que conté en el cor de qui la trepitja, com si aquell temps encara fos viu, com si de tanta mort no es pogués eliminar l'empenta de la vida. Amb la seva novel·la, Maria Lluïsa Amorós ha tractat de captar aquest influx vivent, ha plasmat al paper l'esperit de la infantesa que encara es pot sentir en aquella casa, buida de persones però plena de records i d'història."

Podríem dir que hi ha silencis que s'escolten, com els de la casa d'IZIEU.

Un indret paradisíac per jugar, cantar, fer teatre, escoltar contes, riure, plorar, enyorar-se, estimar. En definitiva, per intentar VIURE una realitat paral·lela allunyada de la cruesa i la ingratitud de la guerra.

Llegeixo aquest text del llibre de la Maria Lluïsa on hi ha una deliciosa descripció de la descoberta que fan els nens de la casa.

"Els seus nens estarien segurs en aquella casa oculta entre boscos i muntanyes, lluny de mirades indiscretes, allunyada de camins transitats i perillosos.

La Sabine Zlatin mirava els nens i se sentia bé, abraçada al seu marit. Els veia com gaudien descobrint tots i cadascun dels racons que amagava aquest gran casalici, com preparaven els seus dormitoris, com hi guardaven les poques pertinences.

Tenien un somriure que feia dies que s'havia esvaït per la basarda, el cansament, l'enyor, la incògnita. Ara semblava que en aquelles cares boniques l'havien retrobat una altra vegada a l'aixopluc d'aquell sostre i envoltats d'aquell paratge majestuós, quasi idíl·lic, que els assegurava la vida, una certa felicitat, com si tornessin a la normalitat, aquella que els havien arrabassat."

Malgrat la duresa del relat i les vicissituds dels seus protagonistes, en una situació ingrata, podríem dir que aquesta és realment una gran història d'amor. La que fan possible la protagonista i el seu marit. O els nens i els seus monitors.

Hi ha una entrevista d'Albert Soler del Diari de Girona a la Maria Lluïsa que inicia la conversa preguntant com dient-se AMORÓS pot retratar episodis tan cruels. Com si la Maria Lluïsa, pel fet de dir-se com es diu, hagués de dedicar-se, posem per cas, a escriure únicament novel·les romàntiques, dolces i ensucrades.

En aquest i tots els casos que ens puguem imaginar el nom (de l'autora) no necessàriament fa la cosa, ni l'argument, ni el fil conductor. Perquè en el fons el que emana aquest llibre és amor per la vida, les persones i -molt especialment- l'esperança.

El fet de tenir esperança és, al cap i a la fi, la convicció que l'amor existeix. L'amor ens fa més bones persones, destapa el millor de tots nosaltres. És amor el que mou el món, en la direcció correcta i en el més ampli sentit de la paraula.

I l'autora ho ha reconegut en el periple de promoció del llibre. Diu la Maria Lluïsa "Els nens viuen envoltats d'amor, amb uns monitors que els estimen. Malgrat tenir por i enyorar els pares, s'ho passen bé, juguen, els adolescents s'enamoren... És també una història d'amor, jo mateixa em vaig enamorar d'aquests nens, coneixent-los a través de les seves cartes i els seus dibuixos. Els tinc molt presents, m'he enamorat d'ells."

I vosaltres, llegint el llibre, n'estic segur que experimentareu el mateix sentiment, una empatia absoluta amb la realitat d'aquesta canalla enmig d'una situació tempestuosa.

I del Roine a Barcelona, amb l'altra història, aparentment la de ficció, que discorre a les pàgines del llibre i que ens descobreix el jove periodista Octavi Verdier en ple procés d'escriure una novel·la sobre els nazis a la Barcelona de la dècada dels quaranta del segle passat.

La investigació el portarà a França i a la descoberta del seu avi, l'enigmàtic i misteriós Gustau Verdier, que arriba a la capital catalana als anys quaranta provinent del país veí i que es fa un lloc en aquella Barcelona de postguerra en el bàndol dels guanyadors.

"Volia explicar el que va succeir tant a la Guerra Mundial, a França, com a Barcelona als anys 40, quan va venir uns quants nazis i van ser rebuts per Franco amb els braços oberts."

La Maria Lluïsa fa un exercici molt interessant per submergir al lector en realitats diferents a l'hora de descobrir el llibre. Diu l'escriptor Martí Gironell que l'autora fa el contrast de les dues Barcelones: la pobra i vençuda, amb l'opulent i descordada dels que viuen aixoplugats pel règim franquista. En connivència amb el nazisme. Com en Gustau Verdier des de la seva habitació de l'Hotel Ritz on fa i desfà des que ha arribat a la ciutat Comtal.

I amb tot això serem testimonis d'una evidència que molts hem viscut a les nostres pròpies cases quan es tractava de parlar de la guerra, dels seus efectes i del seu impacte: ELS SILENCIS FAMILIARS. Uns silencis que ho afectaven tot. Des d'indrets físics que restaven tancats o inaccessibles, fins als silencis reals, quan no es podia parlar de res que tingués a veure amb aquell passat tan dolorós com -sovint- inexplicable. En el cas de la novel·la, l'Octavi Verdier es mor de curiositat per saber qui hi ha en un despatx de casa de l'avi, una habitació tancada del pis on ningú no podia entrar. I és aquesta curiositat el que el porta a descobrir coses que, segurament, hauria preferit ignorar a l'hora de redactar la seva novel·la.

"La claror del dia que entrava per la finestra s'apagava a poc a poc; per això va encendre la llum de sobretaula que anava escampant ombres arreu de les parets i sobre el piano oblidat que li van semblar fantasmes. Però ell no temia els fantasmes ni hi creia, només tenir por de sí mateix i de les conclusions que podia treure mentre acabava la seva novel·la".

I un altre personatge a tenir en compte, la Pilar, que s'acabarà casant amb en Gustau Verdier. Fixeu-vos en el seu perfil, en la seva història: una dona republicana vençuda, que fa un procés involutiu i que es converteix en la dona d'un home ric, d'extrema dreta, autoritari. Ella, per les circumstàncies personals i també històriques, es veu obligada a deixar enrere la seva manera de ser i de fer per convertir-se en una dona de l'època franquista amb tot el que això implica.

Més enllà de la trama, el llibre també convida a la reflexió al voltant de dues realitats explicades en clau de passat, però que dissortadament continuen sent de present: d'una banda, l'impacte de l'extrema dreta en la manera com es va precipitar la Segona Guerra Mundial.

El llibre també ens ho fa veure. No hem de perdre mai la memòria històrica. Ni relativitzar segons quines situacions. Avui dia observem amb certa lleugeresa com n'hi ha que volen blanquejar l'extrema dreta sense adonar-se de la deriva que comporta aquesta ideologia i de la que en tenim tantes evidències al llarg de la història.

I, d'altra banda un conflicte bèl·lic a Europa que creiem no tornaríem a veure i a viure mai més. És cert que el llibre de la Maria Lluïsa es publica molt abans que la invasió russa a Ucraïna. Però llegit avui, amb el que portem setmanes i mesos administrant d'una guerra al vell continent, ens demostra com seguim sense aprendre dels errors del passat. Crèiem vençut l'episodi que relata i ens trobem que tornem a patir del mateix mal en ple segle XXI. Una llàstima tot plegat.

Quan a un li toca presentar un llibre, el millor que es pot dir, la millor recomanació, és que val molt la pena llegir-lo. I aquest és el consell que, sincerament, us dono. Amb la Mari Jo n'he fet una lectura compartida i en paral·lel que ens ha permès endinsar-nos en les històries amb punts de vista diferents. Quin exercici més enriquidor. Però el mèrit no és pas nostre. És un encert més de l'escriptora, de provocar al lector, d'anar més enllà amb un missatge profund i carregat d'intenció. I amb un final -insisteixo- realment imprevisible.

Gràcies, Maria Lluïsa per regalar-nos aquesta extraordinària novel·la que posa de manifest, una vegada més, que la vida val la pena viure-la quan tens l'oportunitat de llegir i conèixer -i ho subratllo- llegir i conèixer als AMORÓS.

Josep Baiges Gispert