Altres presentacions literàries. 

Peret Ganxet, aquell xiquet entremaliat i simpàtic que no es fa gran.

Conferència a càrrec de Maria Lluïsa Amorós. 02/02/2019 Biblioteca Central. Reus.

James Matthew Barrie, en la seva obra Peter Pan (1904) explica que algunes mares, a les nits, quan els seus fills dormen, entren a l'habitació a ordenar la seva imaginació, com si endrecessin calaixos. Hi troben de tot: cabanes d'indis, la baldufa que gira, pirates que creuen l'oceà, un príncep que sospira per amor, el pastís de xocolata, la velleta de nas ganxut... Les mares enterren les coses lletges que troben a la imaginació dels seus fills i deixen a mà el més dolç.

Una nit la senyora Darling, mare de Wendy, va trobar un mapa d'una illa meravellosa, allí va descobrir per primer cop el nom de Peter Pan, i va recordar que ella també l'havia conegut durant la seva infantesa. Peter Pan, el nen que no volia créixer.

A Reus, en el número d'octubre-novembre de 1958, a la Redacció de la revista VRBS va néixer un nen, Peret Ganxet, que va ser presentat de la mà del dibuixant i caricaturista BON. Era un xiquet somrient, ulls grans, cabell fosc amb tallat de barberia, camisa, corbata i jersei pullover, que havia demanat portar pantalons llargs i duia un llibre gruixut sota del braç; era entremaliat i simpàtic i sempre es tacava la roba. Un nen amb força personalitat que no volia que el dibuixant li tragués les taques amb la seva grossa goma d'esborrar.

Durant la dècada dels 60 la Revista VRBS on ell apareixia va deixar de publicar-se. En Peret Ganxet va quedar en la memòria, però no oblidat: el pintor, dibuixant, caricaturista i músic Josep Maria Baiges va fer una sardana que ha esdevingut molt popular; l'escultor Ramon Ferran el va convertir en escultura; més tard, un capgròs s'afegí al nostre imaginari popular. En Peret Ganxet continuava viu.

L'any 2016, Carme Bigorra i M. Josep Salvadó van escriure un conte que parlava de les aventures d'en Peret Ganxet, el nen havia tornat a ressorgir, no s'havia fet gran, tan sols havia actualitzat la seva imatge. El Marc Díez el dibuixa, tal com era, però amb un aire del segle XXI. Aquestes aventures començades el 2016 han continuat durant el 2017, el 2018 -en la presentació d'aquest tercer volum vam poder escoltar la cançó d'en Peret Ganxet, creada pel cantautor Fito Luri- i enguany sortirà el quart conte. També, el mes d'octubre passat, vam conèixer el gegant que va fer l'escultor Aleix Avall, gràcies a la col·laboració dels reusencs, inspirat en la creació del dibuixant i dissenyador Marc Díez que il·lustra els contes de la Carme i la M. Josep.

En Peret Ganxet és dins de la nostra cultura popular, és un més dels personatges que no creixen, que sempre són nens.

Pel que fa a la literatura popular, que ha existit des de temps immemorials, diríem que en podem començar a tenir notícia durant l'edat mitjana, al segle XIV, en diversos gèneres: teatre, vers i prosa. I seran els estaments socials més humils, que no saben llegir, els que crearan aquestes manifestacions literàries. Solen ser pastors, pagesos, artesans, pescadors, soldats..., tots vinculats al món rural.

A l'hivern aviat enfosqueix, antigament a les masies s'havien d'il·luminar amb espelmes, amb llums d'oli, i de vegades, havent sopat, en tenien prou amb la claror que feia el foc a la llar. Allà es coïa el menjar, s'escalfaven petits i grans, i es reunien al seu voltant per escoltar qui començava a relatar.

Així el gènere humà anirà transmetent la seva història, la seva cultura. Aquest bagatge literari consta de costums, llegendes, jocs, fets insòlits, tradicions, rondalles. Poca gent sabia llegir i s'alimentava de la transmissió oral que anava de pares a fills, de generació en generació. Les rondalles que s'explicaven a la vora del foc sorgides de la imaginació d'algú, eren narrades una i altra vegada, eren anònimes i traspassaven fronteres; com és lògic eren inestables, perquè tot allò que s'explica de memòria pot variar. També són de cronologia imprecisa perquè no es poden datar.

Més tard, quan arriba el segle XIX, el moviment romàntic europeu es va interessar per l'estudi de la cultura popular, per això molts autors amants dels gèneres tradicionals els van recopilar i imitar, és a dir, que van escriure contes, rondalles, llegendes, inspirats en allò que s'anomena folklore, "el saber del poble". És el cas dels germans Grimm, alemanys, catedràtics en filologia germànica. Van publicar moltíssims contes, coneguts per tots nosaltres, com per exemple Hänsel i Gretel, Els músics de Bremen, El llop i les set cabretes, La Caputxeta vermella, La Bella dorment del bosc, La Ventafocs, La Blancaneus i els set nans, L'ocell d'or, etcètera. Però no van ser inventats per ells sinó que són històries recollides pels dos germans -Jacob i Wilhelm- dels relats de la gent dels pobles i les ciutats o de manuscrits de les biblioteques on ells van treballar. Sabien redactar els contes de forma senzilla i amb la saviesa natural de la tradició narrativa oral.

A Catalunya, la literatura oral forma part de la nostra riquesa, des del segle XIV tot tipus de cançons, teatre i narracions alternaven amb la literatura culta, escrita en català que ja s'havia iniciat al segle XIII amb l'obra de Ramon Rull, -abans, al segle XII, trobadors catalans com Guillem de Cabestany o Cerverí de Girona ja componien cançons trobadoresques en llengua occitana-, també del XIII tenim les cròniques de Jaume I i Bernat Desclot -de valor literari, no només històric. La literatura catalana culta continuà al segle XIV amb les cròniques de Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós; amb el llibre Lo somni de Bernat Metge -que va ser el primer escriptor humanista de la Península, coneixedor de Dante i Petrarca; amb Francesc Eiximenis -a través de l'obra del qual podem saber com era la societat catalana del segle XIV; i seguí al segle XV amb autors com Ausias Marc, poeta innovador, deslliura la poesia catalana de provençalismes i respecte al contingut fa una anàlisi introspectiva del seus pensaments i dubtes més íntims; també serà el primer a tractar la dona en els seus poemes tal com és, amb defectes i virtuts, capaç de pecar i de fer pecar el poeta; no la idealitza com els trobadors ni l'espiritualitza com Dante i Petrarca. Contemporani seu era Joanot Martorell que escrigué Tirant lo Blanc, una novel·la cavalleresca molt més actual que els llibres de cavalleries difosos anys abans a la resta d'Europa i que es van acabar fent avorrits per la seva inversemblança. Tirant lo Blanc és d'una qualitat i una vàlua extraordinàries.

Als segles XVI, XVII i XVIII la literatura culta en català va patir una davallada. La situació adversa en el terreny econòmic, polític i social iniciada a finals del segle XIV i continuada al llarg del XV té a veure amb les causes d'aquesta ensulsiada, però la causa directa és el fet de caure en poder del naixent imperialisme castellà i perdre, en conseqüència, la independència i la sobirania nacionals. El matrimoni format per Isabel de Castella i Ferran II de Catalunya-Aragó va iniciar una política pro castellana, introduí la Inquisició espanyola, malgrat l'oposició dels catalans, cosa que provocà la fugida de la població jueva, això ocasionarà greus conseqüències econòmiques.

L'hegemonia i colonització castellana es va fer sentir de seguida en el terreny lingüístic i cultural, la llengua catalana se'n va veure ressentida.

Va ser la literatura oral que va mantenir viva la llengua, amb cançons, teatre religiós com els Pastorets, els misteris marians, les Passions, i el teatre profà. No va ser un fet conscient, la realitat era que el poble illetrat no tenia relació amb llengua que utilitzaven les classes més altes.

Aquestes mostres literàries no només eren vives dins l'àmbit familiar sinó que també es difonien a través de persones que anaven de ciutat en ciutat, de poble en poble; eren recitadors, comediants, cecs, captaires. Ells portaven als llocs romanços, encanteris, acudits, refranys, comèdies...

Una bona part d'aquests gèneres es van originar en la prehistòria perquè formaven part de les creences, els rituals màgics o religiosos, allò ja era una literatura incipient.

Les rondalles explicades amb gràcia, els romanços recitats de forma teatral, les cançons de treball, de pandero, de bressol, de Nadal, tot el que implicava l'entusiasme que amb la paraula l'emissor comunicava al receptor, s'endinsava de tal forma en ell que no ho oblidaria mai i, posteriorment, seria transmès als fills i als néts.

Deia la psicòloga i escriptora Eulàlia Canal en una entrevista a la Revista Faristol: "De petita em fixava en com sonaven les paraules i era una cosa que em fascinava. Sempre explico als infants que les paraules llegides en veu alta fan música."

El decret de Nova Planta havia prohibit l'ús de la llengua catalana el 1714, una llengua que, en aquells moments, ja estava bastant bandejada culturalment parlant. A finals de segle, intel·lectuals catalans com Antoni de Capmany i el reusenc Pròsper de Bofarull, que provenien de la Il·lustració (finals segle XVIII), quan van voler utilitzar el català per a les seves obres es van adonar que el català culte no havia evolucionat al ritme de la societat, que fa que el llenguatge es transformi i s'actualitzi a causa dels canvis de la vida i el progrés. Semblava que la llengua catalana culta havia desaparegut, estava barrejada amb castellanismes, no tan sols lèxics (és a dir vocabulari), sinó també morfosintàctics (estructures gramaticals), a causa de la influència de la llengua castellana, durant els tres segles anteriors.

Davant d'aquesta situació, a finals del segle XVIII, Antoni de Capmany en una conferència va dir que la llengua catalana s'havia convertit en "un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras". Però els seus estudis van contribuir a prendre consciència del fet cultural català i van establir les bases de la incipient recuperació nacional: la Renaixença.

Els intel·lectuals catalans havien girat els ulls cap al passat, cap a l'època medieval, i van ser conscients de la grandesa de la Catalunya d'aleshores, i no volien permetre que la llengua i la cultura caiguessin en l'oblit.

Al segle XIX, el moviment literari de la Renaixença, influït pel Romanticisme, també va ocasionar que alguns escriptors s'interessessin pel passat històric i la tradició popular. La recuperació de la llengua catalana i la cultura va durar aproximadament un segle, fins a la culminació de la Renaixença el 1877, amb el poeta Jacint Verdaguer, el dramaturg Àngel Guimerà i el narrador Narcís Oller.

L'estudi de la tradició popular havia jugat un paper important. Estudiosos com Marià Aguiló publicarà Romancer popular de la terra catalana el 1893; Antoni Maria Alcover, Rondaies Mallorquines el 1896. La literatura popular es continuarà mantenint viva convivint amb la literatura culta. Més tard, el folklorista Joan Amades nascut el 1890 anirà fent un gran treball d'investigació que publicarà en nombrosos llibres, com el Costumari català. El curs de l'any (5 volums) entre 1950 i 1956.

Les rondalles, les llegendes i les tradicions sempre han format part de la infantesa. Els contes, que de vegades podem trobar cruels, com la Caputxeta vermella, devorada pel llop; la terrible maldat de les madrastres de la Ventafocs i Blancaneus; la història d'en Polzet, el conte de Charles Perrault recollit a partir de llegendes populars, escrit a finals de segle XVII, un nen tan petit com un polze és abandonat al bosc amb els seus germans pels seus pares perquè són pobres i no poden alimentar-los; conte que té moltes similituds amb Hänsel i Gretel, per la qual cosa podem deduir que l'origen devia ser el mateix relat.

Aquesta duresa i poca humanitat que hi ha en aquestes històries i contes, en èpoques anteriors servia per donar seguretat als nens ja que molts es quedaven sense pares i en aquests relats veien com l'heroi -sempre el més petit- aconseguia superar i vèncer tot tipus de perills. Les rondalles també transmeten models de comportament i missatges sobre molts temes. I neutralitzen temors, frustracions. És a dir que les rondalles explicades una i altra vegada, perquè els nens petits ho demanen, tenen un paper important en el desenvolupament de la personalitat infantil.

L'escriptor Pere Calders -si llegim els seus contes veiem com la imaginació i la fantasia s'enfronten a la realitat quotidiana, buida i monòtona-, va explicar en una entrevista que li va fer Josep Maria Espinàs a TV3 que els contes escoltats durant la seva infantesa, van tenir molt a veure en la seva formació, en la seva obra posterior.

"-El fet d'haver viscut tant de temps durant la teva infantesa en una masia, creus que t'ha influït humanament?

-Jo crec que sí. Sobretot perquè a pagès, en aquell temps, encara la vida hi era intensa. El pagès comença a treballar quan es fa clar i així que es fa fosc tota la família, i els mossos que treballaven en aquesta masia, es reunien al voltant d'una gran llar de foc i aleshores el seu passatemps era explicar històries.

-Vols dir, perdona, que no comences a explicar un dels teus contes?

-Mira Espinàs, quan em parlen de fantasia i em citen els meus contes, jo sempre els dic que, quan algú va dir, /en les primeres crítiques que van sortir,/ que jo jugava amb l'absurd, la fantasia i la cosa insòlita, em vaig quedar molt parat, perquè a mi em semblava que tot el que explicava m'havia passat en un sentit o altre. (...) Això que et deia, ens reuníem al voltant d'aquesta llar de foc i començaven a explicar històries d'aparicions, de fantasmes, de fets extraordinaris, i els nens ens ho escoltàvem amb unes orelles de pam. Quan s'acabava aquesta reunió. Anàvem a dormir amb uns llums d'oli, de carbur, havies de pujar unes escales, hi havia tot d'ombres projectades a la paret, i imagina't els nens ja impressionats per tot el que havíem sentit. En aquesta masia hi havia unes golfes on hi havia òlibes que feien nius, uns ratolins; sempre se sentien uns sorolls estranys que convidaven que la imaginació es desbordés.

-Et va influir com a persona, et va influir com a escriptor...

-És possible que el fet de sentir històries que ens atreien m'incités a explicar les meves des d'aquest punt de vista. Sempre m'ha passat que, alguna cosa que jo veig, tinc ganes d'explicar-la als altres, i es veu que em surt d'una manera que es qualifica d'absurd, d'insòlit, d'imaginatiu."

Pere Calders va néixer l'any 1912, i la tradició d'escoltar relats a la vora del foc, a pagès, encara era viva.

A partir de la segona meitat del segle XX les formes de literatura tradicional han anat quedant arraconades per pels avenços tecnològics.

Tornant al nostre Peret Ganxet, personatge reusenc que ja forma part de la nostra cultura popular; deia en la presentació que vaig fer el mes d'abril passat del tercer volum, "L'Esperança es troba al parc", que durant els segles anteriors a Reus, com en altres indrets, rebíem de tant en tant la visita d'un personatge, podia ser un cec o un captaire, que recitava romanços que després es venien en fulls plegats; era la literatura anomenada "de canya i cordill" perquè els fulls es penjaven amb la intenció que quedessin a la vista del públic. De vegades aquestes històries tenien continuació i la gent esperava ansiosament que tornés el personatge per seguir el fil de la història impresa en el full; qui sabia llegir ho feia en veu alta per als seus oïdors.

Els contes d'en Peret Ganxet també es fan per entregues, el final és obert i continua en el següent; com ha succeït amb algunes novel·les del segle XIX, (Dickens, Dumas, Balzac ho feien), que es difonien en diaris per capítols.

Dèiem que a partir de la segona meitat del segle XX les tecnologies han pres un gran protagonisme, però per sort la literatura actualment també crea interès i passió. Tenim una mostra en la novel·la de Sebastià Sorribas El zoo d'en Pitus, publicada el 1966 i amb més de 40 edicions "També es diu Josep, però perquè és el més petit de la colla -té set anys acabats de fer- li diuen Pitus. És tan petit que, és clar, no arriba enlloc... i moltes vegades fa més nosa que servei".

Recordem, també, les novel·les de Harry Potter que cada cop que s'anunciava una nova publicació era esperada amb delit per molts nens i joves de tot el món.

Harry Potter no s'ha fet gran; tampoc no ho han fet en Tintín, el personatge del còmic creat per Hergé; ni en Massagran; ni en Guillem Brown; ni els Set Secrets; ni Peter Pan; ni Pinotxo. Tampoc es va fer gran el Patufet de Folch i Torres. En Patufet ja era un personatge d'un conte popular, conegudíssim a Catalunya que va reaparèixer el desembre de 1903 en una revista de quatre pàgines, en dues de les quals en Patufet es presentava i explicava els projectes que tenia per a la Revista que duria el seu nom que es començaria a publicar el mes de gener de 1904.

En aquest primer número diu: "Faré una entremaliadura cada setmana".

El Patufet de la rondalla pren un protagonisme diferent a la revista de Folch i Torres, perquè de ser un personatge de conte popular passa a tenir una certa vida més activa a les pàgines de la Revista En Patufet, i ho comento perquè amb en Peret Ganxet ha passat un fet semblant, la Carme i la Maria Josep li han donat vida literària en els seus contes.

El Peret Ganxet de la Carme, la Maria Josep i el Marc, comença la història essent una estàtua que ha esdevingut nen, un nen que tampoc no es fa gran.

No sé si us heu fixat que, quan parlava dels personatges que ens han acompanyat durant la nostra infantesa o la dels nostres fills, la majoria eren nens o noiets. Poques nenes i noies. És clar que aquests herois servien igualment per a tots, era una qüestió genèrica. Tot i que a les rondalles populars hi ha protagonistes femenines, com la Caputxeta, la Bella Dorment, la Ventafocs, Blancaneus, Rínxols d'or, fixeu-vos que en aquets relats trobem: una lliçó moralitzadora en el conte de la Caputxeta vermella que és devorada pel llop per haver desobeït,/ finals feliços gràcies als prínceps salvadors; i una imatge idíl·lica d'aquests personatges, nenes que es presenten com una futura dona feinera i recaptosa per a la casa.

No només amb les rondalles tenim aquest tipus de missatges, sinó que també existeix una literatura només per a nenes. I no em refereixo a les antigues novel·les rosa adreçades a un públic femení jove, i no tan jove, que propiciaven que les lectores somiessin en l'amor i el matrimoni ideal voltat d'esplendor i finals feliços, sinó que parlo de les novel·letes adreçades a les nenes de 8 a 12 anys, editades en llengua castellana en la Catalunya de la postguerra, com per exemple la Heidi de l'escriptora suïssa Joana Spyri, Bibi de la danesa Karin Michaelis, Rebeca de la granja sol de Kate Douglas Winnnig, Polly rayo de sol d'Emma C. Dowd, Un col·legio de muñecas de Pilar Sepúlveda, Mujercitas de Louise May Alcott, Papaíto piernas largas de Jean Webster etc.

Totes aquestes novel·les havien format part de les meves lectures, algunes heretades de la meva mare, juntament amb moltes altres més del meu temps com Vacaciones en Suecia d'Edith Unnerstad, també autora danesa, que és un dels meus llibres preferits d'aquell temps d'infantesa.

Aquestes novel·les escrites per a les nenes no només són exclusives del segle XX sinó que tenen un origen anterior, ja a partir de la segona meitat del segle XIX, a Amèrica, a França, al món occidental en general.

En el segle actual s'han fet crítiques i estudis sobre la matèria, tant en el món anglosaxó com a França, i aquí també en comencen a sorgir. Per què novel·les adreçades exclusivament a les nenes?

Quina valoració en podem fer?

Diu Ana Díaz-Plaja (professora de Literatura infantil i juvenil i Didàctica de la Llengua i la Literatura a la Universitat de Barcelona) al final del seu article sobre "Les novel·les per a nenes" publicat a la Revista Faristol l'any 2009:

"Llegir novel·les per a nenes va fer lectores, en el passat. No sabem quins seran els camins que construiran lectores i lectors en el futur".

I d'això es tracta, que la literatura continuï motivant i atraient els nostres nens i nenes, els nostres joves.

Estic d'acord amb Marcel Proust que escriu: "Potser no hi ha dies de la nostra infantesa que haguem viscut tan plenament com aquells que vam passar amb un llibre preferit"

I també: "la lectura és una amistat sincera. Amb els llibres, cap amabilitat. Si passem la vetllada amb ells, és veritablement perquè en tenim ganes".

I aquesta és la màgia del contes, de les novel·les. Jo crec que el fet de llegir durant la infantesa t'obre els ulls al món, que és desconegut encara, i t'ajuda a viure'l i a gaudir-lo per sempre més d'una manera diferent, millor.

Per això m'agraden les paraules que ens adreça el poeta Joan Maragall en el seu poema "Cant espiritual":

"Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria

aturar tants moments de cada dia

per fê'ls eterns a dintre del meu cor!..."

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Maria Lluïsa Amorós

Reus, 2 de febrer de 2019