ANECDOTARI

Homenatge a Xavier Amorós. El més amic de Reus 2018

Acte celebrat a Els Amics de Reus, 10 de juny de 2019

Tots recordem moments de la nostra infantesa viscuts amb els pares. En tinc, de molt antics, de la mare i del pare, com la imatge del primer cop que m'havien deixat uns dies a casa dels avis perquè van anar de viatge, i en tornar van trucar a la porta: els veig a tots dos somrients, inclinats cap a la nena que jo era, plens d'il·lusió pel retrobament. No oblido l'escena, com tampoc el nino i les sabates vermelles que em van portar com a regal, perquè eren diferents i perquè en aquella època no en teníem gaires, de regals.

Però avui m'heu demanat que us expliqui alguna anècdota de la relació pare- filla Amorós.

El més antic que tinc amb el pare són les cançons que em cantava perquè m'adormís, després que la mare hagués passat una bona estona intentant-ho amb la meva cançó preferida: "El general Bum Bum". Sé del cert que encara era al bressol de baranes i que només tenia uns dos anys i mig, però encara puc sentir la veu del pare, entreveient-lo en la penombra de la cambra, abocat al llitet, modulant El Manisero d' Antonio Machin: "Maní, si te quieres por el pico divertir cómete un cucurruchito de maní." o el Baión del gato del Trio Guadalajara, que incloïa els miols del gat amb ritme; cançó que li demanava una i altra vegada.

No sé des que quan m'han agradat els gats, crec que des de sempre, tot i que en aquells temps el més proper que tenia era la Filomena, la gata que vivia a Les Amèriques, la botiga. Jo solia acompanyar el pare els diumenges a la tarda a donar menjar a la Filomena. Després ens hi quedàvem. Ell escrivia a la taula del despatx i jo jugava amb els paraigües que tenien mànecs interessants: un cap de fox terrier, un cap d'ànec, un senyor amb barret... La botiga silenciosa i buida, tenia moltes distraccions per a mi i no amoïnava el pare que estava enfeinat amb la poesia.

Quan va néixer el meu germà Xavier, el pare i jo durant un temps vam protagonitzar aventures fascinants entre els llargs taulells i les peces de roba immenses de la botiga. Aquella primavera de 1960 també anàvem plegats a Salou i jugàvem per la platja gairebé solitària entre les dunes de sorra daurada i en alguna de les terrasses de les casetes de fusta. El pare, que sempre estava enfeinat, havia prioritzat la meva companyia perquè jo no em sentís sola, ja que aleshores la mare estava molt ocupada amb el nen petit.

Em vaig divertir molt aquella temporada amb el pare, va ser una dedicació exclusiva, esplèndida i inesperada ja que en cap moment no m'havia recat compartir la mare amb el meu germà.

En realitat no em va estranyar que aquells mesos el pare estigués tant per mi, perquè les meves actuacions amb ell venien de lluny. Des de molt petita havíem anat tots dos junts a veure els gegants. Aleshores només sortien per Corpus i per Sant Pere: el Vitxet, la Vitxeta, els japonesos, els moros indis i la mulassa. L'emoció que jo sentia en veure'ls avançant amb el seu pas elegant pels carrers de Reus, en escoltar la música de les gralles i contemplar-los giravoltant al so del valset, no l'he oblidat.

Alguna vegada he parlat de la nostra fidelitat (pare i filla) als gegants, l'any passat per Sant Pere es va publicar a la Revista de Reus NW una breu ressenya meva recordant la meva festa major. Us la llegiré:

Feia bon temps, les orenetes xisclaven, però aquell dia no les sentia. El pare i jo caminàvem de pressa, anàvem a esperar els gegants al local de l'Hospital on dormien. Tret de la seva breu aparició per Corpus, el 28 de juny sortien, esplendorosos, al carrer. Aleshores començàvem el recorregut per Reus darrere de les quatre parelles de gegants, la mulassa i els grallers. Si es repartien, nosaltres seguíem els Vitxets pels carrerons; el pare tocava algun acord de la música amb una mena de flauta de fira, Don Nicanor, i jo anava joiosa al seu costat.

Eren dos dies intensos d'acompanyar-los. El dia 29, Sant Pere, ens situàvem al final de la processó, escortant els gegants. El pare em duia a coll-i-be i jo continuava gaudint, plena de felicitat, de la meva particular Festa Major.

Moltes vegades tinc present el pis del raval de Jesús on vam viure durant els meus primers onze anys. Era ampli, lluminós; a la taula del menjador el pare escrivia versos en una llibreta gran, amb la seva ploma estilogràfica. Jo l'interrompia demanant-li que em dibuixés els gegants, i ho feia. Els gegants i la mulassa. També em recitava poemes que m'encantaven, un de Rubén Dario que em feia sentir protagonista: "Margarita, està linda la mar, y el viento lleva esencia sutil de azahar." I un altre de García Lorca "El lagarto y la lagarta, con delantalitos blancos. Han perdido sin querer su anillo de desposados".

Els pares es reunien amb els seus amics, segurament diumenges a la tarda, amb els Ballart i els Domènech. Berenaven, parlaven, i nosaltres, els fills, jugàvem. La Catalina Hernàndez de Ballart, que era especialment enraonadora, un dia va dir la frase que inicia el poema "De societat". Era un temps plàcid, estranyament tranquil.

De coses per contar, n'hi ha moltes, com l'època trista que vaig estar malalta i el pare i jo havíem d'anar de tant en tant a Barcelona al metge, fins que finalment vam saber que tot allò de la malaltia gravíssima que m'havia diagnosticat aquell metge, era una equivocació del personatge que no havia volgut rectificar perquè es considerava il·lustre i infal·lible i no va reconèixer que s'havia equivocat. Un comentaria oportú de l'ajudant va fer que anéssim a consultar un altre metge, també barceloní, i va assegurar que no estava malalta. Havien estat uns mesos llargs i feixucs. En sortir de la visita era l'hora de dinar, vam caminar fins als carrerons del barri vell i el pare i jo vam anar a celebrar la notícia en una taverna de l'època, d'ambient fosc i novel·lesc, plena de sentors abellidores. Com a revenja a les prohibicions, vam menjar un guisat consistent que no em va fer cap mal.

Maria Lluïsa Amorós