Cloenda de l’Any Xavier Amorós a Pradell
Cloenda de l'Any Xavier Amorós a Pradell
Enguany, 2023, Any Xavier Amorós, ha estat i està essent, un any farcit d'actes culturals per commemorar el seu centenari. Durant aquests mesos he tingut, permanentment, la sensació d'agradable sorpresa per la resposta espontània de tantes entitats i persones reusenques que han organitzat magnífics espectacles teatrals, funcions, rutes, adaptacions musicals, representacions, lectures, sobre l'obra i la persona del nostre pare, amb un treball acurat i, sobretot, amb la gran estima i sentiment que emana de tots aquells que organitzen i hi participen. En nom del pare, i nostre, dono les gràcies a totes aquestes persones que treballen per aconseguir aquests fantàstics resultats.
El pare estimava
Reus, coneixia el Reus i els reusencs dels temps estranys, dels anteriors i dels
posteriors, per això va escriure sobre esdeveniments, fets, anècdotes, persones
i personatges, des de la seva mirada observadora de botiguer, d'escriptor, de
cronista, de gran conversador, d'intèrpret, a la ràdio, als escenaris...
El pare estimava Reus i estimava Pradell, poble del seu pare Rodolf Amorós Cabré i del seu avi Quico, que tenia un dels dos forns del poble i l'estanc dins de la botigueta de queviures, i que va ser alcalde en uns moments difícils, quan la fil•loxera "va deixar el poble esclafat", com diu el meu pare a les seves memòries novel·lades.
Ell estimava el Pradell que va fer seu, no només a través del seu pare, que poques vegades va poder tornar-hi perquè als onze anys va baixar a Reus a treballar i s'hi va quedar, sinó per les seves pròpies vivències al poble, on va viure uns mesos durant la guerra, quan tenia quinze anys, el 1938. Aquests mesos el van omplir d'experiències que mai no va oblidar.
Sempre que sortia en cotxe, sempre que viatjava, observava l'entorn d'on anava, es fixava en el paisatge, en els arbres esponerosos que no passen set, en els que en pateixen, en l'herba, en els arbustos, en els turons, en els majestuosos pics de les muntanyes més altes, en els boscos.
Identificava Pradell amb la terra. "Humilment m'arrecero/ a l'ombra del meu pare/ i em confonc amb la terra", diu. El pare estimava la Mola, els marges de pedra seca, el tros de la Coma on tenien una font que rajava sempre, la casa pairal de Cal Quico, Cal Joan Isabel perquè era la casa pairal de la seva àvia Magdalena, els carrers i els camps de Pradell.
Ara, que hem començat la tardor i enfilem el final de l'Any Xavier Amorós, celebrem aquest acte per recordar-lo aquí, a Pradell, el poble que el va fer Fill Adoptiu i una Biblioteca. I em fa molt feliç perquè, a través del meu pare, a través de les nostres llargues converses sobre Pradell, especialment en aquests darrers anys, perquè ell i jo volíem que pogués conservar tots els detalls que guardava a la seva memòria, sobre els seus records del Pradell d'aquell temps. Deia, doncs, que a través del meu pare, jo també estimo Pradell, ja que, al cap i a la fi, una petita part de mi, també és de Pradell de la Teixeta.
Maria Lluïsa Amorós
*La foto de l'encapçalament correspon a l'espectacle "Pradell com a refugi" de Projecte Ingenu. Pradell de la Teixeta. @RamonTàpias