La Diana va al cinema

28/04/2021

La Diana va al cinema, un conte de Maria Lluïsa Amorós

El raval estava silenciós, acabava de passar el carro de les escombraries arrossegat pel cavall, pacient i tranquil. La Diana havia observat una estona com l'escombriaire agafava els cubells galvanitzats plens de deixalles que baixaven les dones de casa i els buidava a dins del carro. Era tancat, a dalt hi havia unes portes metàl·liques que s'obrien; l'home solia deixar-ne alguna de badada perquè li fos més fàcil l'operació. A mesura que el vehicle avançava, una flaire de verdures marcides barrejada amb altres restes de queviures restava penjada a l'aire. Quan el so de la trompeta que avisava als veïns que havien de baixar les deixalles se sentia des dels pisos més alts dels edificis, bèstia i carro ja eren raval de Jesús avall.  

Cinema Kursaal, Reus. Dibuix de Jana Tàpias
Cinema Kursaal, Reus. Dibuix de Jana Tàpias

Des del balcó de l'habitació dels pares, la Diana contemplava la façana del cinema que hi havia al seu carrer. Algunes persones caminaven per la vorera del davant de casa, assolellada. Una dona que duia un cistell ple i es movia de pressa amb passes petites, el noiet repartidor de la botiga de queviures que avançava indolentment, una senyora amb abric de primavera i cofada amb un diminut barret que empenyia satisfeta el cotxet amb la seva criatura, i un Seat 1400 negre, majestuós, que feia sonar el clàxon perquè un home gran travessava la calçada sense mirar. Les orenetes xisclaven tot volant en cercles i es divertien fent giragonses per sobre dels terrats. El matí era càlid. Però tot això, a la Diana, no li interessava perquè aquell dia, amb la mare i la seva amiga Alícia i les seves filles, anirien a una sessió de tarda a veure una pel·lícula.

Es van trobar davant del cinema Monterrosa. Hi havia cua per comprar les entrades a la taquilla; les cinc es van plantar per esperar que els toqués el torn. Les mares parlaven i les tres nenes miraven els quadrets dels fotogrames d'escenes de la pel·lícula -com un tràiler fotogràfic- que hi havia penjats als vidres de les quatre portalades del cinema. En entrar a la sala, la Diana va percebre l'olor d'un perfum que no era el de la mare, ni el de les pólvores rosades de la cara de l'àvia. Aquella tarda tot seria nou, tenia quatre anys i era la primera vegada que anava a veure una pel·lícula. A partir de llavors, cada cop que entrava en un cinema, flairava l'olor de la sala de butaques per retrobar aquella essència característica que sempre va atribuir com l'olor de les sales de cine, però mai en trobava cap com l'aroma del Monterrosa. L'acomodador les va acompanyar als seients corresponents; tocaven un timbre quan la Diana trepitjà emocionada la catifa del passadís que feia pendent fins al lloc, que era bastant endavant perquè la sala estava molt plena. Es van instal·lar als seients i la seva mare li xiuxiuejà alguna cosa a cau d'orella. Havia sonat el tercer timbre i els llums es van anar tancant. Quan va començar la primera pel·lícula que era en blanc i negre, va sentir unes passes apressades, es va girar i va veure l'acomodador que, amb una llanterna petita, il·luminava el camí que conduïa uns senyors, que arribaven tard, fins al seu lloc. Es van asseure a la filera del davant i la senyora, que era alta, tapava la visió de la pantalla a la Diana. La seva mare li va canviar la butaca, però amb això no es va arreglar gaire. Finalment l'Alícia la va fer seure al seu seient perquè al davant no hi havia ningú.

A la mitja part, la seva mare va sortir a comprar caramels al carretó que hi havia al carrer, davant del cinema. En tancar-se els llums va començar el NO-DO, els "noticiarios y documentales" del règim franquista. Per fi va començar la pel·lícula que havien anat a veure, es deia El puente sobre el río Kwai. La Diana contemplava el film amb gran atenció: la pantalla enorme, el moviment, els colors, l'acció i, sobretot, la cançó que xiulaven aquells homes presoners que construïen el pont; el so que l'envoltava la impressionava.

A la nit, a casa, la Diana explicava al pare què li havia semblat la seva estrena com a espectadora de cinema. Ell va dir que algun dia anirien junts a veure una altra pel·lícula. Ella es va il·lusionar, malgrat que no es volia impacientar perquè sabia que els projectes importants es feien esperar, com la bicicleta vermella que li demanava i que cada dia, quan ell marxava a treballar, li recordava que no se n'oblidés.

L'anada al cine sí que va arribar. El Cineclub Universitari feia sessions de cinema a l'Escola del Treball, el seu pare era un dels organitzadors i la va portar a veure unes pel•lícules del Charlot.

Uns anys més tard va tornar al cinema Monterrosa. La pel·lícula es deia Plácido, un film del director Luís García Berlanga que va entusiasmar la Diana. A la taquilla no hi havia cua, la Rosita, la taquillera, va dir al seu pare que feien just, que s'estava acabant el NO-DO. L'acomodador els va acompanyar amb la pila encesa fins als seients. De seguida va començar, era en blanc i negre, una història sobre un pobre home que la nit del 24 de desembre ha de passejar per Madrid amb l'estrella de Nadal a dalt del seu motocarro acabat de comprar. Ha de fer aquella feina perquè necessita els diners, ja que al final d'aquell dia ha de pagar la primera lletra del vehicle. Mentre Plácido recorre la ciutat, dins d'un menjador burgès esdevé un sopar nadalenc, una grotesca posada en escena d'una família adinerada que porta a terme una campanya promoguda pel règim franquista que amb el lema: «siente un pobre a su mesa», volia fer néixer un sentiment de caritat cristina del poble cap als desvalguts. A la pel·lícula, Ollas Cocinex promou una subhasta on participen artistes madrilenys per convidar a sopar un pobre a les cases dels rics. Les situacions que es vivien al film eren tan sorprenents, tràgiques i alhora còmiques, que van colpir la Diana.

Dibuix de Jana Tàpias
Dibuix de Jana Tàpias

Aquells anys també van anar al Cineclub del Reus Deportiu que a l'estiu passava les pel·lícules a la pista d'hoquei. Col·locaven una pantalla i cadires de fusta plegables per als espectadors -cadires que llogaven a cal Casals, les mateixes que instal·laven als ravals per Setmana Santa perquè la gent pogués veure la llarguíssima processó de Divendres Sant còmodament, i que també es llogaven per a les revetlles de Sant Pere que feien al Reus i als Ploms. La Diana, mentre esperaven que comencés la projecció de la pel·lícula, s'asseia sota els focus de la pista d'hoquei i es girava per poder veure la piscina gran on el seu pare havia nedat tantes vegades quan era molt jove i on, durant la guerra, havia caigut una bomba que no va petar. El Cineclub del Reus Deportiu, a l'hivern, projectava les pel·lícules al cinema Avenida que estava situat davant del Mercat. Era un local tancat i els espectadors estaven abrigats del fred i del vent, els seients eren més còmodes i la pantalla més gran. Un curtmetratge que li va cridar l'atenció va ser El globo rojo. Era una història tendra i emotiva, el relat sobre un nen que té un magnífic globus vermell molt peculiar perquè el segueix arreu, com si fos el seu gos, fins i tot a l'escola. El film estava escrit i dirigit per Albert Lamorisse. En finalitzar la pel·lícula, quan la Diana i el seu pare tornaven cap a casa, ella li havia agafat la mà tot caminant mentre admirava la nit plena d'estels. Instintivament buscava el globus vermell dins del cel. Ella també s'havia sentit trista quan un globus que li havien comprat a la fira de Santa Marina o de Sant Jaume, li havia petat o se li havia escapat de la mà cel amunt i l'havia contemplat amb els ulls esbatanats o plens de llàgrimes.

-És trist el que li passa al Pascal amb el seu globus vermell, m'ha fet pena -va dir la Diana-. Però ara que veig el cel fosc una mica il·luminat per la claror de les estrelles, crec que el final de la pel·lícula, amb el Pascal volant amb tots aquells globus que agafa ben fort i el pugen cel amunt, és un bon final.

-Em fa il·lusió que t'agradin les pel·lícules que et trio. Quan facin Mi tío, tornarem a venir al cinema -havia assegurat el seu pare.

La Diana va sentir una gran emoció. Va arrecerar-se més a ell i va assentir tot mormolant:

-Estic contenta d'anar amb tu al cinema.

Llavors va pensar que tant li feia que mai s'hagués recordat de comprar-li la bicicleta vermella. Ara s'havia fet més gran, ja no la necessitava o si més no ja no era tan important, i que el pare la portés a veure aquelles pel·lícules era tan valuós per a ella, que estava segura que mai no oblidaria aquelles tardes de cinema ni les nits al Reus Deportiu, aixoplugats sota una pluja d'estels davant de la pantalla de projecció.

La Diana tenia un amic, el veí que vivia a l'edifici del costat i de vegades solien parlar, ella des del balcó, ell des de la finestra. Es deia Josep i, encara que li portava dos anys, s'avenien. El noi li ensenyà la seva col·lecció de fullets de mà que eren cartells de pel·lícules. Els repetits li passava dins d'un cistell petit de vímet que feia el recorregut mitjançant una corda de saltar de la Diana que lligaven de finestra a balcó. Ella li canviava els fullets per alguna altra cosa seva. Però el que li agradava més era que li expliqués les pel·lícules que anava a veure amb el seu germà gran. En especial les de la Sala Reus, el cinema més antic que quedava a Reus.

-No el coneixes? És al raval de Santa Anna, no és tan bonic ni tan espaiós com el Rosa, ni tan sols com el Kursaal que hi ha als Màrtirs. La Sala Reus s'ha fet vella.

-No conec la Sala Reus. Al Kursaal i a l'Avenida sí que hi vaig, i al Monterrosa també -digué la Diana.

El Josep li va explicar que els seus avis, el 1906, havien vist pel·lícules al Teatre Circ que estava situat a l'esplanada on hi havia hagut l'hort del convent de Sant Joan. El van enderrocar el 1936, i després de la guerra hi van fer el Mercat. Li va passar unes postals i la Diana va veure com n'era de bonic, aquell teatre. L'havia fet construir el president del Círcol el 1901, hi havia jardins, un quiosc de begudes, una cafeteria amb terrassa. L'interior tenia un ampli pati de butaques, llotges, escenari. Hi feien teatre només a l'estiu, perquè a l'hivern representaven les obres al Teatre Fortuny. Al Teatre Circ feien molts altres actes: vodevil, òpera, operetes, sarsuela, homenatges. Festes organitzades per la Societat El Círcol, que n'era la propietària.

Dibuix de Jana Tàpias
Dibuix de Jana Tàpias

Les converses sobre cinema amb el Josep no van durar gaire temps. La Diana i el seu amic cinèfil aviat van ser adolescents, ella va complir tretze anys i ell quinze. Amb la seva colla d'amigues del col·legi començaven a sortir els dissabtes a la tarda amb nois que estudiaven a la Salle. Els agradava la música de Salvatore Adamo, d'Elvis Presley, dels Beatles, dels Rolling Stones, dels Brincos, de la Jeanette i d'altres grups, i de tant en tant feien alguna festa amb berenar i tocadiscos a casa d'algun d'ells. Llavors hi va haver un esdeveniment cinematogràfic: al cinema Monterrosa projectarien Los chicos con las chicas, una pel·lícula sobre un grup musical de l'època -Los Bravos-.Aquella tarda de dissabte gairebé tots els adolescents de Reus i comarca van anar a veure el film, al cinema no hi cabia ni una agulla. La Diana no va notar el característic perfum que la rebia sempre quan entrava a la sala de butaques. L'ambient ara era d'una mena de barreja d'hormones de gent jove i de llaminadures que havien comprat al venedor ambulant del carretó situat per a l'ocasió davant mateix del cine, proveït d'una considerable varietat: coco fresc, tramussos, cacauets, pomes banyades amb caramel vermell, xiclets bazoka i pipes. La pel·lícula era dolenta, però l'episodi va servir per reunir nois i noies que només es coneixien de vista i van poder intercanviar mirades significatives.Va ser divertit, tot i que a la Diana li va interessar molt més una altra pel·lícula que van estrenar l'any següent, el 1968, també al Monterrosa: Romeo y Julieta de Franco Zeffirelli. El problema era que no deixaven entrar els menors, i ella i una de les seves amigues que es morien per veure-la, tenien catorze anys. Els pares de la seva amiga ho van solucionar, van prendre les dues noies a una sessió de nit i van pujar al pis de dalt, a la balconada on hi havia "preferència". No hi va haver problemes amb el porter quan van donar les entrades i van poder veure la projecció. No perderen detall; era una pel·lícula que, a banda que seguia fidelment l'obra de teatre de Shakespeare, tenia un ambient, un vestuari, una interpretació i una música que no tan sols captivà les dues noies, sinó tot el públic que seguia la pel·lícula amb gran atenció. Protagonitzada per una Olivia Hussey de setze anys, bonica, tendra i expressiva, que durant la púdica escena de la nit de noces va ensenyar fugaçment un pit i un Leonard Whiting de disset, que també surt despullat uns moments, discretament d'esquena ensenyant el cul. Aquest fet era un atractiu afegit per als espectadors, perquè la societat estava marcada per la moral estricta de l'època, i el maig del 68 encara era massa recent perquè fes notar els canvis de mentalitat que els proporcionaria. Aleshores era una societat encarcarada. Durant anys, la censura espanyola es va permetre canviar diàlegs en el doblatge de les pel·lícules, fins i tot arribant a convertir amants en germans i la situació esdevenia incestuosa. Tallaven les escenes de sexe, o prohibien films quan els semblava que hi havia un rerefons polític que anava contra el franquisme.

En acabar la pel·lícula la Diana va anar a dormir a casa de la seva amiga. Totes dues es van posar al llit i van parlar llargament de la història que acabaven de veure. La casa de la Maria Teresa estava agradablement temperada perquè el seu pare era forner i coïa el pa a la planta baixa. Fins a la cambra arribava l'olor del forn calent on es feia el pa, també es percebia la sentor dolça de les coques, les magdalenes, els croissants. L'endemà les noies van seure a la taula que la mare de la seva amiga havia parat, amb cafè, llet i cacau i tot tipus de pastes abellidores per esmorzar. Des del petit menjador del primer pis hi havia una finestra que comunicava amb la fleca. La Diana va veure com les senyores del barri entraven a comprar, no tenien pressa i donaven conversa a la mestressa, la mare de la seva amiga, que despatxava. Era una dona agradable, afable i acollidora.

A banda dels cinemes, als col·legis religiosos com La Salle i els Salesians, passaven pel·lícules. Eren westerns o històries bíbliques, o films antics. No tan sols hi assistien els alumnes -perquè eren centres exclusivament masculins- sinó que també hi podien anar germanes i amigues. Als teatres, des de feia anys, també projectaven pel·lícules: al Fortuny, durant l'època d'adolescència, la Diana n'havia vist bastants, algunes d'anomenada, com Helga, el milagro de la vida, que es tractava d'un documental d'educació sexual adreçada als adolescents, dins del cicle d'art i assaig, recomanada pel Col·legi de Metges de Catalunya i Balears. Però no tan sols hi van assistir adolescents, s'havia creat una gran expectació i curiositat, fins i tot morbo. Espectadors de totes les edats feien cua al llarg de la plaça de Prim per entrar. Encara que ja s'arribava a la dècada dels 70, mai no s'havia vist a les pantalles de cinema l'evolució del cos humà totalment despullat, l'acte sexual i un part. El naixement de la criatura era el que atreia més al públic. La majoria entrava a la platea del teatre amb suggestió, esperant veure aquell part real en directe. Les ambulàncies eren a la plaça per quan arribés el moment, i no fallava, gent aprensiva havia de ser atesa pels serveis mèdics perquè es desmaiava.

La Diana no solia perdre's les estrenes d'anomenada i, al Fortuny, amb el noi amb qui sortia, van anar a veure El graduado. Un jove Dustin Hoffman és seduït per la senyora Robinson, mare de la noia que ell estima.

Un parell d'anys més tard solia anar amb el seu promès al Teatre Bartrina a veure pel·lícules que feien al cineclub del Centre de Lectura, cinema d'art i assaig, amb films d'autors com d'Ingmar Bergman (Fresas salvajes o El manantial de la doncella).

Però aleshores anar al cine ja no representava la màgia que havia envoltat la Diana durant els seus primers anys, plantada al costat dels pares davant de la taquilla mentre compraven les entrades, o quan s'endinsava a les sales de cinema i percebia la sentor de l'ambientador que perfumava el Monterrosa, o els dies que assistia al Kursaal, on havia vist la pel·lícula Mary Poppins, envoltada de nens i nenes que menjaven tot tipus de llepolies o pipes, comprades al carretó amb sostre que, a més dels productes característics, també venia globus de colors i caretes de paper per carnaval, sempre situat a la cantonada del carrer de la Lleona, a tocar del Campanaret i que, com el senyor del carro que anava al Monterrosa, s'instal·lava davant del Kursaal quan hi havia molt de públic. Llavors ja eren als anys 70 i la Diana havia oblidat l'aventura que representava sortir de nit i tornar quan el portal de casa estava tancat perquè les claus de la porta del carrer eren molt grosses i els pares no les solien portar al damunt, per això havien de picar de mans per cridar el sereno, que venia a obrir el portal tot clavat, amb gorra de plat i abric gruixut botonat de dalt a baix,amb el manyoc de claus a punt, i després se'n tornava a fer alguna capcinada a la cadira que col·locava en una de les entrades del carrer on treballava.

La Diana va marxar als vint anys de la seva ciutat. Iniciava una nova etapa amb els estudis, la feina, el matrimoni, els fills. Ara, transcorregut un llarguíssim parèntesi en el temps, hi ha tornat i es troba amb una ciutat molt més gran que ha sofert una metamorfosi cap a la modernitat. Camina pels carrers del centre i troba a faltar molts edificis i comerços que l'havien acompanyat durant la seva infantesa i joventut. En aquell moment s'adona que ha trigat massa anys a venir a Reus. Recorre els carrers on hi havia hagut aquells cinemes i de sobte és conscient que no queda res de tot el món màgic del seu cine que té en el record, ni el Monterrosa, ni el Kursaal, ni l'Avenida, ni la Sala Reus, ni les taquilles i les taquilleres, ni l'olor del perfum característic, ni l'acomodador, ni els carretons amb coco, cacauets, pipes, xufles i caramels. Ella no havia conegut el Teatre Circ que havien freqüentat els seus avis i pensa que ni els seus fills ni els seus néts no coneixeran aquells cinemes on la seva generació, la dels seus pares -que havien vist tantes pel·lícules les tardes de diumenge quan festejaven- i la dels seus avis, havien gaudit de films que van marcar una època i que mai oblidarien.

La Diana continua travessant la ciutat, va al carrer del Bisbe Grau, al de Sant Llorenç, a la plaça del Teatre, fins arribar sota dels porxos de la plaça de Prim. I s'alegra que els teatres, pletòrics i restaurats -Bravium, Orfeó, Bartrina i Fortuny-, continuïn tenint vida.

"Publicat a la revista NW, núm. 101 - Febrer 2021"

https://maria-lluisa-amoros.webnode.cat/                                                                    *Dibuixos de Jana Tàpias Amorós