Presentació de "32 de març" de Xavier Bosch, per M. Lluïsa Amorós

Presentació de 32 de març de Xavier Bosch

Abans de començar vull felicitar a l'autor, Xavier Bosch, per aquesta novel·la i perquè és el llibre més venut a Catalunya aquest Sant Jordi.

També agraeixo a Llibreria Galatea per cedir els seus espais perquè els autors puguem expressar-nos amb veu pròpia més enllà de les paraules escrites mitjançant les nostres novel•les.

32 de març de Xavier Bosch

Una de les maneres de donar classe de literatura als adolescents, és introduir-los a les obres literàries que han de llegir durant el trimestre, siguin novel·les, contes, com els de Pere Calders, Quim Monzó, Víctor Català.., teatre, articles de costums, fins i tot poesia, tasca més delicada i complexa per a interessar l'auditori de les aules. El secret és que el lector-professor s'hagi fet seva l'obra de la qual ha de parlar i ho faci amb el punt d'entusiasme necessari per seduir els joves a fi que agafin la lectura amb ganes.

Un dels autors que llegíem, era Narcís Oller, del segle XIX. Es deia que era el primer escriptor feminista de la península, per la seva novel·la Pilar Prim publicada el 1906, on fa una aproximació a la psicologia femenina, com havien fet autors de la literatura europea amb les obres Madame Bovary de G.Flaubert (1957), Casa de nines H.Ibsen (1879), Ana Karenina L.Tólstoi (1878)... i pocs anys després, aquest tipus de novel·la encara centra més el seu interès en la vida interior del personatge i l'anàlisi del seu caràcter més que en l'argument amb autors com V. Wolf (Mrs. Dalloway 1925) i James Joyce (Ulisses 1922), i a Catalunya, entre altres, tenim Carles Soldevila, o Miquel Llor amb la seva magnífica Laura a la ciutat dels sants 1931.

Amb tot, de vegades els escriptors, -i faig ús de l'article i el nom en masculí-, quan ens presenten un personatge-dona que es despulla del seu interior, no ho solen fer amb la mateixa profunditat i complicitat que una escriptora. Penso en poemes o novel·les de dones, per anomenar-ne dues, Maria Mercè Marçal i Mercè Rodoreda, amb aquests exemples ho justifico, perquè les dones ens arribem a conèixer bé, encara que sigui des de la distància, sense intimar, ja que observem les nostres congèneres en silenci, amb ulls felins. I no ho dic pejorativament en sentit de traïdoria ni amb l'astúcia del depredador, ni gata maula, ni gat vell. Mireu, el gat, instal·lat a l'ampit d'una finestra, sobre la teulada o al capdamunt d'un pilar del jardí, amb mirada atenta i orelles dretes o amb ulls vagarosos, una mica tancats, i orelles relaxades, com aquell qui no vol la cosa, para esment, contempla, clissa, guaita. Així, de la mateixa manera, algunes de nosaltres, escoltem, entrelluquem, filustrem, i arribada l'ocasió aprofitem les informacions per poder dibuixar el personatge-dona amb varietats inacabables.

Hi ha escriptors que coneixen els secrets de les dones abastament –i anomeno en Xavier Amorós, el meu pare, poeta, escriptor, que durant els molts anys que va estar darrere del taulell de botiguer dret, davant de l'estesa de peces de roba i amb el seu tarannà seductor, cordial i conversador, passava hores parlant amb les clientes de Reus i comarca, ben instal·lades a les butaques de jonc, disposades a passar-hi la tarda. Una cosa és escoltar-les, saber històries que conten, una altra, utilitzar el seu coneixement per crear un personatge femení com possiblement una escriptora faria.

En Xavier Bosch no sé si ha copsat amb mirada de fèlid observador la manera d'actuar de les dones que després seran les seves protagonistes femenines, però és evident que, a les novel·les que escriu, les dones són personatges convincents, el relat t'atrapa, està ben travat, ben escrit, és àgil i les paraules ben trobades. Realment et ve de gust llegir-les gairebé d'una tirada, i no només perquè sàpiga construir un personatge femení rodó, complet, sinó perquè l'univers en què es belluguen tots els personatges és harmoniós.

32 de març se situa a París l'any 2008. Inicia el relat amb la còmoda i buscada solitud de la Barbara, la protagonista que viu en un 5è pis sense ascensor al barri de Montmartre. L'aparició d'un jove trencarà l'ordre quotidià de la Barbara i el seu hàbitat (entorn idíl·lic).

El lector anirà coneixent aquests dos personatges, la Barbara, de moment a la defensiva, esquerpa i sorruda, i el jove fotògraf, el Roger, simpàtic i sociable.

Només començar a llegir, de seguida et pots imaginar l'espai on es desenvolupa l'acció: la bellesa del barri de Montmartre, el pis despullat de fotografies –escenari on transcorre el diàleg dels personatges i el descobriment d'un secret amagat...

La gran nevada que cau a París el 31 de març i sobretot a Montmartre, aïllarà del món exterior el Roger i la Barbara. A aquest confinament, l'impediment de sortir al carrer a causa de la neu, em sembla un simbolisme perquè el blanc lluminós, pur, de la neu acabada de caure és un blanc perfecte, que impressiona i que pot ocasionar sensació de serenor i alhora pot provocar un temor que, en el fons, t'angoixa sense saber per què. Temor que no té res a veure a la paüra en temps d'epidèmies, sigui de la pesta negra en època medieval, o la que hem conegut aquests anys del segle XXI. Sensació que plana, encara que sigui des de lluny, a la novel·la. Si més no, com a referència a causa de l'experiència que hem viscut.

Seran dies tranquils per a la Barbar –cada cop més sociable- i el Roger, dies de converses, propicis per parlar obertament dels dols amagats de cada un per les persones estimades que ja no hi són, de confidències entre dues persones que tenen poc contacte amb l'exterior: la ràdio, alguna trucada per telèfon, del germà del Roger i a l'àvia, i les visites llampec al veí del segon pis, amic de l'àvia Margaux per saber si necessita alguna cosa.

A banda de la Barbara i el Roger, l'altre personatge principal és l'àvia Margaux. Una àvia dolça i estimada, com moltes àvies. I aquesta, com totes les àvies, també ha estat jove. Les àvies poden haver tingut una vida, sovint no comentada, però rica, tràgica, emocionant, revolucionària o amb un secret que de vegades s'emporten sense haver-lo revelat mai.

En Xavier Bosch diu "les àvies també han estat joves", i en aquesta novel·la fa un homenatge a una àvia i una néta que té molt a prop i, a través d'una història de ficció, ens fa un relat de la relació àvia-néta, perquè ell, en Xavier, també observa i copsa, imagina i descriu, amb la seva sensibilitat literària, com pot haver estat la vida d'aquesta àvia Margaux, als setze anys, als divuit, i els lectors podem conèixer-la i compartir el secret, d'aquella part de la vida de la mamie Margaux.

Estic segura que ha gaudit especialment escrivint aquests capítols de la novel·la que ens traslladen al París ocupat dels anys 40, en plena guerra mundial perquè conec la sensació, a mi m'agrada escriure novel·les on aprofundeixo en la psicologia dels personatges femenins i també he defensat, sobretot en la novel·la que he publicat molt recentment, que les àvies no són tan sols senyores grans que fan mitja, llegeixen a la butaca o cuinen tan bé, sinó que han estat joves i han pogut tenir una vida més apassionant, més tràgica, més plena d'amor, que la que potser estan vivint els seus nets.

Per això, a part que té per títol Margaux, ens traslladarem els anys 1942-1943, a la França ocupada pels nazis.

És necessari conservar la Memòria Històrica, no podem oblidar el nostre passat, el que van viure els nostres pares, els avis dels nostres fills. I els que encara tenim memòria històrica, n'hem de parlar, ho hem de contar, ho hem d'escriure. Quan la meva generació era jove i vivíem en ple franquisme, a les cases no es parlava de la guerra civil, hi havia silencis familiars. Era a causa de la por. I quan semblava que ja se'n podia parlar perquè la situació política havia canviat, tampoc no se solia fer. Aleshores no era coneguda la informació que ara tenim sobre el col·laboracionisme dels països ocupats per nazis, i si algú deia alguna cosa sobre el col·laboracionisme que també havia hagut aquí durant la guerra civil, ho feia amb la boca petita.

No hem d'oblidar i és la nostra obligació mantenir viu el record de tot el que va succeir. La llei del pèndol no falla, per això els joves han de conèixer la memòria històrica, per evitar que l'horror no es repeteixi. Per evitar el que ja s'ha repetit. (febrer 2022 invasió russa a Ucraïna).

No vull explicar res més per no fer espoiler i perquè heu de llegir la novel·la.

No obstant, abans d'acabar, m'agradarà esmentar un element que és un símbol, o un leitmotiv a la novel·la, l'oboè. Vull remarcar també la música, que acomboia tota la part de la història de la Margaux i que té significats concrets en aquells moments d'ocupació i terror que es vivia a Paris. I especialment comentar la importància d'un personatge real, el fotògraf André Zucca i l'exposició de la seva fotografia que es va fer el 2008 a la Biblioteca Històrica de la Vila de París i que va a veure el fotògraf Roger Narbona Bazín, exposició de les fotografies de propaganda nazi d'imatges felices d'un fals París, exposició que és bàsica per al desenvolupament de l'argument i és el punt de partida de la novel·la.

Moltes gràcies, Xavier, per aquesta magnífica novel·la.

Maria Lluïsa Amorós