Presentació Els nens de la senyora Zlatin

Presentació de la novel·la Els nens de la senyora Zlatin, de M. Ll. Amorós

Finalista Premi Ramon Llull 2020. Reus, Casa Navàs, 6 de febrer de 2021, a càrrec de l'autora M. Lluïsa Amorós. Columna Edicions.

Bon dia. Agraeixo molt a Daniel Recasens, regidor de cultura de l'Ajuntament de Reus que hagi volgut acompanyar-nos. 

Vull donar les gràcies a Joan Peñas de la Llibreria Galatea, a Columna Edicions Grup62 i a Belén De Michele de Comunicació i Premsa del Grup 62 per organitzar aquest acte; a Sílvia Sagalà, directora de Casa Navàs, per la seva col·laboració en la presentació de la meva novel·la en un espai centenari que ja considero literari, per la singularitat i bellesa que representa per a mi una botiga de roba a peça fundada pocs anys abans que el meu avi, juntament amb dos socis més, també n'obrís una al carrer Llovera.

A la meva editora, Glòria Gasch i al seu equip.

Al Marcel Pasqual, músic, que avui ens obsequia amb el so del seu violí.

Al Ramon, el meu marit, que ha estat al meu costat des del primer moment que vaig començar a escriure "Els nens de la senyora Zlatin".

I especialment, moltíssimes gràcies a tots vosaltres pel vostre interès a assistir a la presentació i acompanyar-nos en la situació que ens envolta per causa de la Covid que envaeix i transforma la nostra vida. Us agraeixo de tot cor la vostra presència.

Quan et poses davant del paper per esbossar una història, una novel·la, a partir d'una idea, un argument, van apareixent els personatges. El principal o principals, aquells altres que els envolten, els secundaris; aquells que són plans i només treuen el cap al llarg d'unes pàgines. De moment tots són desconeguts, però a mesura que vas narrant, que vas introduint-te en el relat, en les històries de cada un, aquests personatges esdevenen amics teus. N'hi ha de tota manera, els antagonistes -que potser no ho eren en un principi i s'hi van tornant a poc a poc-, d'altres que semblaven tenir poca importància i van creixent i es fan estimar de mica en mica, com és el cas de la Pilar Balcells, l'àvia de l'Octavi. I el protagonista, l'Octavi Verdier, que malda, al meu costat, per tirar endavant el fil de la narració.

Els personatges, "amics imaginaris" com els anomena l'escriptor suec Henning Mankell, viuen amb mi durant el procés de l'escriptura.

Amb "Els nens de la senyora Zlatin" la comunió ha estat més profunda. L'origen de l'argument d'aquesta novel·la va començar amb l'Octavi, el jove periodista que vol escriure una novel·la sobre els nazis a Barcelona durant la postguerra espanyola. Ell és protagonista, i els personatges del seu voltant, secundaris, van agafant personalitat: l'Anna, la seva dona, pacient i discreta, enamorada del seu home. L'àvia Pilar, que forma part dels vençuts de la postguerra espanyola, a qui anem coneixent a mesura que avança la novel·la i ens permet ser còmplices dels seus secrets. En Frederic Verdier, pare de l'Octavi, un home senzill i apocat que ha viscut a l'ombra del seu pare Gustau. I, principalment, en Gustau Verdier, home enigmàtic i amb una gran personalitat, que serà bàsic per a la trajectòria de la vida de l'Octavi que cada cop estarà més atrapat pels secrets amagats dins del despatx de l'avi, (tancat) clos i prohibit. Finalment, el fil que segueix l'Octavi amb les seves investigacions, el farà arribar a Izieu.

La vida dels nens a la colònia d'Izieu és la història que transcorre paral·lelament. Uns personatges que m'han acompanyat durant tot el transcurs de la novel·la. Aquests nens que he arribat a conèixer, per les seves cartes, els seus dibuixos i les seves fotografies, me'ls he fet meus. He trepitjat l'entorn meravellós on van viure, aquella "casa de colònies" com l'anomenava Sabine Zlatin, situada en un casalici de finals del segle XIX, isolat, en plena natura, circumdat de muntanyes, a la Vall del Roine. Un indret silenciós, idíl·lic, que traspua pau.

Mentre escrivia m'he enamorat dels nens, els he imaginat a l'estiu al costat de la gran font amb els brocs amb forma de cap de drac que ragen dolls gruixuts d'aigua; els petits Coco, Sami, i l'alegre Georgy, submergint-hi els peus; Jeannot i Jacques esquitxant-se, xipollejant; l'encantadora Mina i el tímid Isidore rentant-se i les mans i la punta del nas en ple hivern; o Jean-Paul, Suzanne i d'altres, aplegats sota l'enorme til·ler que els protegia del sol. També els veig durant les caloroses tardes, quan feien teatre, disfressats; o els vespres càlids en què l'adolescent Théo cantava cançons i tots l'escoltaven; em ve present en Raoul, el noiet trapella que xiula tot el dia, o les anades al riu Roine comandades per Léon, el monitor que tots estimen, els àpats al menjador, amb Miron i Léa repartint llesques de pa i preses de xocolata a l'hora de berenar; entro a la cuina on l'Arnold i en Théo, fan la sopa de col; des de lluny ressegueixo la figura alta i prima d'en Miron Zlatin arrossegant el remolc ple de queviures enganxat a la seva bicicleta pel camí costerut que arriba a la casa.

He recorregut aquests paratges, i allà, des de Villa Anne-Marie, al mig de la vall pintada amb tons verds per les capçades atapeïdes dels arbres i amb els marrons diversos que s'hi barregen, he respirat l'aire net, he vist els tossals de Bugey i el Delfinat, els camins que condueixen al poble d'Izieu, o al llogaret de Lélinaz. He recorregut la casa i m'hi he pogut traslladar quan escrivia, com si hagués lliscat pel pou pregon fins arribar a l'indret ple de màgia que solien trobar els personatges dels contes que jo llegia de petita, o com li passa a l'Alícia de Lewis Carroll, que esmunyint-se per la soca de l'arbre fa cap al jardí ple de meravelles i colors.

He materialitzat aquests moments i he intentat transmetre la vida dels nens d'Izieu perquè vosaltres, en llegir la novel·la, hi pugueu anar i formar part d'una partida de bales amb els germans Tetelbaum i en Max; que salteu a corda amb Senta, Mina i Paula, o que corregueu a envoltar Léon quan reparteix les cartes que el carter ha portat; que representeu obres de teatre davant del sotsprefecte Pierre-Marcel Wiltzer per celebrar les festes de Nadal; que us assegueu als pupitres de fusta de la classe i contempleu la mestra, la jove senyoreta Gabrielle, amb els mateixos ulls d'enamorat d'en Raoul. I que, a les nits, al llit, escolteu els interminables contes d'en Léon perquè la son us venci...

Màrius Torres escriu:

"Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara/ poguessin, com antany, aturar-se amb amor/ /em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,/ el teu record es mou en la tenebra clara..."

Aquests mons imaginats que revivim mentre llegim les pàgines dels llibres, ens fan oblidar les cabòries, la realitat que ens envolta. I el fet de poder compartir moments amb tots aquells personatges que han cobrat vida a través de la nostra lectura quan tenim el llibre a les mans, i que ens queden a dins per sempre.

L'escriptora Mercè Rodoreda ens diu que una novel·la es fa amb intuïcions, amb agonies i resurreccions de l'ànima, amb exaltacions, desenganys, amb reserves de memòria involuntària...

I és cert, l'observació del que ens rodeja, que ens atrapa, els relats del passat que has escoltat des de petita als avis i als pares; un indret que un dia descobreixes i t'emociona; una mirada, un lloc, una música, les olors dels llocs, uns dits estimats que llisquen sobre els teus amb suavitat sense pronunciar cap paraula. Tot això i molt més, és al magatzem on pots buscar i escodrinyar durant el temps que estàs escrivint la novel·la.

I no són "tan sols somnis, que vénen a endur-se els pensaments dels homes", com diu el corb a la Gerda a la rondalla "La reina de la neu" d'Andersen, sinó històries que tu construeixes i es converteixen en realitat quan es traslladen escrites al llibre perquè es puguin llegir, gaudir i compartir.

M'agrada escriure sobre fets reals i barrejar-los amb ficció. Preservar la memòria històrica serveix perquè no es repeteixin els mateixos errors i els crims contra la humanitat.

Al director de la Casa d'Izieu, M.Dominique Vidaud, li vaig enviar "Els nens de la senyora Zlatin" i es va llegir la novel·la en un cap de setmana. Ell és francès però va viure uns anys a Barcelona i llegeix en català. Em va escriure una carta, i entre altres coses em diu:

"És un bell homenatge als nens i a través d'ells, a tots aquells que van desaparèixer a Auschwitz"

Moltes gràcies per acompanyar-nos.

Maria Lluïsa Amorós