Soliloqui

Soliloqui 

Tot explicant literatura a les aules de l'institut, parlava de la llei del pèndol en literatura a través del temps. Sobretot en treballar els moviments literaris del segle XVIII al XIX i XX. Neoclassicisme/Romanticisme/Realisme-Naturalisme/Modernisme/Noucentisme. El pèndol oscil·lava d'un costat a l'altre, de la mateixa manera que també ho feia l'evolució de la societat.

Des que tinc record, la literatura, a través de la lectura, ha format part de la meva vida, tal vegada era còmplice de la meva imaginació i juntes configuraren la meva personalitat i el meu món literari com a escriptora.

Jo havia debutat com a professora de Llengua Catalana i Literatura els curs 1978-1979. S'iniciava la Democràcia. Una falsa democràcia.

Vaig ser professora perquè ho volia ser. Estimava els llibres que havien escrit i que escrivien els literats antics i els contemporanis, i m'agradava compartir aquests tresors amb els estudiants. Desitjava que descobrissin el mateix que jo havia descobert. I no ho feia només teoritzant sobre la tarima, recolzada a la taula o fent esquemes a la pissarra per il·lustrar millor allò que explicava, sinó llegint fragments en veu alta i analitzant lectures en prosa narrativa, poemes, dramatúrgia. Portant-los a veure representacions teatrals a Barcelona i recorrent llocs on havien viscut els grans escriptors i els carrers dels escenaris d'algunes novel·les. No tan sols anàvem a Barcelona, també havíem pujat al Canigó, visitàvem el Cau Ferrat de Sitges, els casalicis romàntics de Vilanova i La Geltrú i Sitges, la Casa Navàs de Reus. Vam passar una setmana a l'Alguer per tenir contacte amb l'alguerès. També anàvem al cinema o projectàvem pel·lícules a l'institut sobre temes de la guerra civil o qualsevol altre que considerava significatiu pel temari que treballàvem.

El temps transcorria i la llei del pèndol no s'aturava, i no es limitava als moviments literaris. L'evolució de la societat era evident.

Al llarg dels anys l'alumnat anava canviant perquè la societat es transformava. Arribà un moment que l'ambient a les aules era diferent. Què succeïa? Tal vegada la causa provenia d'una nova generació de pares educats en escoles amb una pedagogia malentesa que no van saber traslladar ja que es concedia permissivitat als seus plançons esdevinguts petits dèspotes que pretenien aconseguir-ho tot sense esforç. Començava a adonar-me que havien perdut la il·lusió, eren uns altres. Tal vegada el canvi de pla de l'ensenyament que havia introduït l'ESO i a les classes es barrejaven estudiants interessats i d'altres que no suportaven assistir a classe.

I amb el temps l'entusiasme que ens portava a fer petites sortides o el viatge de final de curs que no només era cultural i l'interès per la lectura, es va anar apagant. La majoria ja no es compraven llibres perquè no es deixaven seduir per ells i a les sortides culturals s'apuntava poca gent. Vaig continuar amb el meu apassionament per la llengua i per tot el que explicava. Vaig haver de baixar el nivell, els resultats acadèmics cada cop eren més fluixos i a les classes interactuàvem menys. El seu interès es centrava en la tecnologia que avançava progressivament i cada cop més era protagonista.

Malgrat tot, quan em va arribar l'edat no desitjava retirar-me, no volia fugir del contacte amb els estudiants i vaig allargar un temps més la meva activitat docent.

Aleshores, quan ja no formava part d'aquell món i em vaig dedicar a seguir escrivint amb més intensitat, vaig anar veient que el panorama de les diferents generacions d'adolescents anava més enllà. Joves asseguts en grup dedicant el seu món a la pantalla del seu telèfon mòbil. Sense conversar a penes amb els companys del seu voltant.

I es van saber els resultats dels informes (PISA). Cada cop pitjors. Feia temps que era conscient que es puntuaven amb nota uns treballs de recerca o universitaris que no tenien res a veure amb els que es feien anys enrere, abans que es permetés que l'ESO s'instaurés en l'ensenyament.

Què ha passat amb el pèndol? L'interès pels valors que abans eren importants, com la llengua pròpia, s'ha perdut. Potser la llei del pèndol només funciona pels moviments literaris o pels canvis socials i polítics.

Quan el pèndol es gronxi un altre cop, ¿inclourà recuperar dins dels canvis socials el valors per l'amistat sincera de la lectura, per la imaginació, pel respecte, per l'interès per la conversa i el saber, pel passat històric que ens instrueix; també per l'art, el teatre, la poesia i la novel·la que et traslladen a mons inaudits?

Penso en els anys 70, llunyans i fructífers, quan érem noies adolescents i joves que volíem trencar amb l'ideal burgès de ser dones de sa casa i estudiar i treballar equiparant-nos als homes. Tots plegats teníem interès pel futur i vivíem un present ple d'objectius. Les dones, joves que representàvem la tercera onada del feminisme durant el segle XX, vam lluitar i aconseguírem els nostres objectius.

El temps s'escola a un ritme trepidant. Oblido el pèndol i el seu balanceig. Sento llàstima rumiant en un futur que ja és aquí i em sento impotent perquè percebo que he predicat en el desert.

Maria Lluïsa Amorós

filòloga, escriptora, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura.

*foto de Xúlio Ricardo Trigo